Hoy encontré la carta que dirigí a mi amigo Xavier de Balanzó en ocasión de haber sido, el 20 de noviembre de 2011, elegido como Diputado a las Cortes Generales.
El recuerdo de aquella noche ha vuelto a emocionarme. Leer de nuevo el texto ha sido como una examen de conciencia, justo ahora que vivimos en periodo de descuento de esta singular y angustiosa X Legislatura.
...i anem escrivint/en aquesta pell estesa/en un cor amagat i immortal,/a poc a poc el nom/de Sepharad.(S. Espriu)
No cansen els pacients. Cada un d'ells és un repte a les habilitats
mèdiques. Cada persona malalta, sofrent, és una pregunta a la nostra comuna contingència,
a la nostra compartida fragilitat, a la qual hem de donar resposta. Això pot
ser radicalment angoixant però mai cansat. És vivificant.
Amb el pas dels anys arriben a la consulta persones de la teva edat, en
ocasions vells amics, als qui acompanyes fins a la mort. És trist, interroga a
la nostra biografia, ens acara amb la pròpia mort, però això tampoc cansa, és
vivificant.
Allò que realment cansa és haver de ser testimoni, de vegades àrbitre i moltes diana, dels reality
shows de les persones amb les que treballes.
Res pitjor per la salut, la saviesa i la santedat -termes que
l'Antic Testament confon- que sentir-se i fer sentir malament. La melangia hi
roman i acaba fent emmalaltir.
Des de petit m'ha sorprès el refrany: A mal temps bona cara! Ja
estudiant de Medicina va caure a les meves mans El Cerebro d'en C.
U.M.Smith on s'afirmava que realment un comportament alegre podia generar
l'alegria. Plasticitat del cervell en diuen ara. I ja no hi he deixat de
creure!
I, potser fent un gran salt, arribem al concepte d'homeostasi social i
cultural: “l'elaboració de regles i lleis morals, així com el desenvolupament
de sistemes de justícia, són respostes a la detecció de desequilibris causats
per comportaments socials que fan perillar la vida del grup i la dels
individus”[1].
En el meu ànim albergava la
intenció de sol·licitar la jubilació ara, acabats de fer els seixanta-quatre
anys. En aquest context i amb l'antecedent de la més antiga -els Tomàs: Becket
i More- i nova – Mounier- tradició de compromís amb la vida política he optat
per canviar les alegries (?) de la jubilació -jardineria, bricolatge, etc.-,
sobre les quals na Núria m'alertava, per acceptar: primer el repte de
l'exposició en unes en unes llistes electorals i segon el regal i la responsabilitat
de formar part del Congrés dels Diputats.
La campanya electoral ha estat un curset intensiu per acabar amb la por
escènica, però especialment per ordenar les pròpies creences, trobar-ne ressò
en el programa d'una formació política i transmetre-les, des del convenciment,
amb credibilitat.
Van comptar amb mi per una suposada solvència personal i professional i
hauré de respondre des d'aquesta confiança atorgada per la formació política i
per la ciutadania que va emetre el seu vot. Ja ho he dit: regal i
responsabilitat.
Entenc que es tracta, ni més ni menys, que d'escoltar, diagnosticar,
pronosticar i plantejar un tractament, com vinc fent al llarg dels últims
trenta-vuit anys, però lluny de la consulta, en una esfera diferent a la
individual, sense oblidar-la. En resum seguir sent fidel al vell adagi de curar
de vegades, alleujar sovint i consolar sempre. Vetllant
per l'autonomía personal, l'igualtat d'oportunitats i per la cohesió social
-les velles i belles Liberté, Égalité et Fraternité-, A.M.G.D.
Nosaltres
volem/només,/amb
esperança/humil, la
plenitud eterna/de la
rosa,/una
suprema eternitat/de flor. (S. Espriu)
