Nosaltres volem només, amb esperança humil, la plenitud eterna de la rosa, una suprema eternitat de flor.
Mentre les cases de la nit es tanquem, una a una, i la foscor s'endinsa cap a les deus de l'alba els nostres ulls aprenen dels més sensibles dits de cec a mirar i saber, a comprendre amb lent amor.
Així hem resseguit els rius i els muntanyes, la seca altiplanura i les ciutats i dormim cada somni de llurs homes. Hem estat amb el vent en els camps, en els boscos, en la remor de les fulles i les fonts i anem escrivint en aquesta pell estesa, en un cor amagat i immortal, a poc a poc el nom de Sepharad.
Mentre les cases de la nit es tanquem, una a una, i la foscor s'endinsa cap a les deus de l'alba els nostres ulls aprenen dels més sensibles dits de cec a mirar i saber, a comprendre amb lent amor.
Així hem resseguit els rius i els muntanyes, la seca altiplanura i les ciutats i dormim cada somni de llurs homes. Hem estat amb el vent en els camps, en els boscos, en la remor de les fulles i les fonts i anem escrivint en aquesta pell estesa, en un cor amagat i immortal, a poc a poc el nom de Sepharad.
Poema LIV de "la Pell deBrau", de Salvador Espriu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario